(Ovidi Montllor 1995-2020)

Mai no se’n va sempre és qui torna.

Sí, això i així i sense saber-ho, va arrencar el dia que l’Ovidi va marxar de vacances i ens vam quedar muts enmig del carrer. Érem vailets desconcertats en un món ja injust i desigual; i sí, ja ocupàvem carrers contra la intempèrie. Això va continuar des de marges i tangents, sí, un 2006 quan, contra la llei del silenci i els planificadors de l’oblit, joves precaris van desbordar i omplir un Palau –el de la Música– per recordar l’obrer de la paraula d’Alcoi i desobeir l’absurd. Això va anat eixamplant-se, boca orella i gota a gota i pel desconcert de gestors i inquisidors, quan el 2015 l’Any Ovidi va esdevenir una xarxa arrelada d’actes col·lectius, retrobades compartides i resistències comunes: des de baix, mai des de dalt. I també: Ovidi3 havia de durar aleshores un dia i va mutar clandestí en Ovidi4 –gràcies, Mireia– i durant cinc anys arran de terra. Ja marxàvem, per poder tornar algun dia, i perquè estàvem més perduts que l’Ovidi a la transició del 1978 i perquè encara volem. I de sobte, tan lluny i tan a prop, ens plou aquest 2020 zapatista –el foc i la paraula–, que ens recorda i xiuxiueja que des del 1995, allà on anem, t'hi portem posat, Ovidi. Xops de memòria, molls de tu. Per dins i per fora. I encara dempeus. I tu sempre allà, en els moments bons –sí i sempre– però sobretot, contra tants moments dolents. Perquè amb tu –company, artista, cantant, pallasso– tot continua sent possible. La vida, per exemple...